dilluns, 24 de maig de 2010

Una ressenya al blog de “L’home cactus”

“Van passar tres hores, no exagero, durant les quals en Gabriel va plorar amb tots els registres possibles, com si així pogués resumir la seva vida al costat d’en Bundó. Va bramar com una criatura de bolquers que reclama el pit. Va plorar amb les llàgrimes de cocodril del nen que fa una marranada. Va plorar com un adolescent, somicant per les penes d’amor, i com un adult que s’empassa les llàgrimes i simula un refredat. Va plorar com es plora als cines, veient un drama en la foscor, i com es plora en un camp de futbol, a la vista de tothom quan el teu equip perd una final. (...)

”Van passar tres hores, dic. Si hagués recollit totes aquelles llàgrimes, les hagués dessecat i n’hagués extret la sal, hauria pogut condimentar per sempre més els àpats de la seva vida.

”La Rita continuava al seu costat. Feia molta estona que ella també s’havia posat a plorar (...). Aquell racó de la plaça Adrià era una vall de llàgrimes, un llagrimòdrom.”

Després de tres llibres de narracions, Jordi Puntí publica una novel·la, el projecte de la qual va rebre el 2003 el Premi Octavi Pellissa. Han estat, doncs, set anys ben bons de feina fins que ha arribat a les mans dels lectors Maletes perdudes. Al llarg de quatre-centes cinquanta pàgines, Puntí ens hipnotitza amb la història, o més aviat les històries, molt ben travades, de quatre germans, nascuts de mares diferents i en ciutats europees diverses, que busquen el pare desaparegut.

Pel que fa als personatges, el trio format per en Gabriel, en Bundó i en Petroli, camioners d’una empresa de mudances, esdevé entranyable, com ho poden ser els germans Torres de Gràcies per la propina de Ferran Torrent o el Mariano de Figures de calidoscopi de Ramon Solsona. També cal valorar les creacions del senyor Casellas o la senyora Rifà. Els quatre germans, en canvi, queden una mica desdibuixats; de fet, a bona part de la novel·la adopten una veu única per narrar-nos les peripècies del pare.

Per altra banda, el motiu de les maletes perdudes és una gran troballa i dóna al relat uns aires de novel·la picaresca. Serveix, a més, per crear complicitats entre els personatges. Una maleta perduda farà que en Gabriel i la Rita es coneguin i acabin descobrint l’afició que tenen en comú d’apropiar-se de maletes d’altri. A Maletes perdudes hi ha bones històries i grans moments, com el del llagrimòdrom que he transcrit al començament d’aquesta ressenya o el de la noia que, sota els efectes de l’LSD, cavalca tota nua un pura sang per la coberta d’un ferri que creua el Canal de la Mànega. L’únic però: l’episodi del rescat del pare, que m’ha semblat massa naïf, com de fireta. Finalment, Maletes perdudes acaba essent, com apunta Puntí en aquesta entrevista a Sies.tv, un llibre que “explica la Barcelona dels anys 70 i el contrast amb Europa”.

Si voleu seguir el blog de L’home cactus: aquí.

dissabte, 15 de maig de 2010

Entrevista a la Cadena Ser

La periodista Montserrat Domínguez, junt amb Óscar López i Manu Berástegui, van entrevistar en Jordi Puntí al programa A vivir que son dos días, de la Cadena SER. L’emissió va tenir lloc el dissabte 15 de maig des de la fàbrica de la SEAT a Martorell, que aquests dies commemora el 60 aniversari.

Aquí teniu la entrevista...







dimarts, 11 de maig de 2010

Entrevista a ‘Página 2’

Per commemorar que la tercera edició de Maletes perdudes ja és a les llibreries, vet aquí l’entrevista que Óscar López va fer a Jordi Puntí al programa Página 2, de La 2. Emesa el 27 d’abril.

Cliqueu aquí, l’entrevista comença cap al minut 5, però tot el programa val la pena:

Página 2

dimecres, 5 de maig de 2010

Una ressenya a ‘El ojo crítico’, per Pedro Galiano

De cómo construir a partir de lo insólito una historia creíble, de urdir una novela casi experimental en cuanto a profundidad de intenciones sin perderse en la vacuidad displicente para con el lector gracias a un aspecto formal comprensible y un lenguaje cercano, de dibujar sonrisas y enternecer sin aspavientos, de cómo entretener, de todo eso va “Maletas Perdidas”, una suerte de “road movie” escrita donde los coches descapotables y motos de alta cilindrada son sustituidas por un Pegaso haciendo mudanzas por media Europa conducido por tres curritos ajenos al contraste entre los tonos sepia del tardofranquismo y los colores vivos de la contracultura que espoleaba a la sociedad occidental fuera de nuestras fronteras. Un choque que el lector debe colegir a través de la rutina de los singulares empleados de La Ibérica S.A., por otro lado carentes de cualquier inquietud ideológica o intelectual que no sea la de vivir el día a día. De hecho, en algún momento Puntí parece sugerir que las revoluciones culturales y estéticas necesitan espaldas cubiertas y asignaciones paternas.
El protagonista, Gabriel Delacruz, es un joven desarraigado que no se hace preguntas, un escapista en una constante huída hacia adelante cuya consecuencia es una rocambolesca situación familiar: cuatro hijos de diferentes madres solteras repartidos en otras tantas ciudades europeas. Christof, Christophe, Christopher y Cristòfol (los “cristóbales”) viven en Fráncfort, París, Londres y Barcelona respectivamente sin saber los unos de los otros hasta que el destino les reúne en la catártica misión de reconstruir el periplo vital de su desaparecido padre común. Un encuentro fortuito que sirve a Puntí de vehículo para utilizar brillantemente cuatro voces narradoras que se alternan como los solistas de un grupo en una trama que va enredándose sin dispersiones por medio de múltiples secundarios con entidad propia, todos ellos confabulados para enriquecer un relato que no queremos destripar y que recomendamos encarecidamente.

Pedro Galiano, pàgina web d’El ojo crítico. L’enllaç, aquí.