“Van passar tres hores, no exagero, durant les quals en Gabriel va plorar amb tots els registres possibles, com si així pogués resumir la seva vida al costat d’en Bundó. Va bramar com una criatura de bolquers que reclama el pit. Va plorar amb les llàgrimes de cocodril del nen que fa una marranada. Va plorar com un adolescent, somicant per les penes d’amor, i com un adult que s’empassa les llàgrimes i simula un refredat. Va plorar com es plora als cines, veient un drama en la foscor, i com es plora en un camp de futbol, a la vista de tothom quan el teu equip perd una final. (...)
”Van passar tres hores, dic. Si hagués recollit totes aquelles llàgrimes, les hagués dessecat i n’hagués extret la sal, hauria pogut condimentar per sempre més els àpats de la seva vida.
”La Rita continuava al seu costat. Feia molta estona que ella també s’havia posat a plorar (...). Aquell racó de la plaça Adrià era una vall de llàgrimes, un llagrimòdrom.”
Després de tres llibres de narracions, Jordi Puntí publica una novel·la, el projecte de la qual va rebre el 2003 el Premi Octavi Pellissa. Han estat, doncs, set anys ben bons de feina fins que ha arribat a les mans dels lectors Maletes perdudes. Al llarg de quatre-centes cinquanta pàgines, Puntí ens hipnotitza amb la història, o més aviat les històries, molt ben travades, de quatre germans, nascuts de mares diferents i en ciutats europees diverses, que busquen el pare desaparegut.
Pel que fa als personatges, el trio format per en Gabriel, en Bundó i en Petroli, camioners d’una empresa de mudances, esdevé entranyable, com ho poden ser els germans Torres de Gràcies per la propina de Ferran Torrent o el Mariano de Figures de calidoscopi de Ramon Solsona. També cal valorar les creacions del senyor Casellas o la senyora Rifà. Els quatre germans, en canvi, queden una mica desdibuixats; de fet, a bona part de la novel·la adopten una veu única per narrar-nos les peripècies del pare.
Per altra banda, el motiu de les maletes perdudes és una gran troballa i dóna al relat uns aires de novel·la picaresca. Serveix, a més, per crear complicitats entre els personatges. Una maleta perduda farà que en Gabriel i la Rita es coneguin i acabin descobrint l’afició que tenen en comú d’apropiar-se de maletes d’altri. A Maletes perdudes hi ha bones històries i grans moments, com el del llagrimòdrom que he transcrit al començament d’aquesta ressenya o el de la noia que, sota els efectes de l’LSD, cavalca tota nua un pura sang per la coberta d’un ferri que creua el Canal de la Mànega. L’únic però: l’episodi del rescat del pare, que m’ha semblat massa naïf, com de fireta. Finalment, Maletes perdudes acaba essent, com apunta Puntí en aquesta entrevista a Sies.tv, un llibre que “explica la Barcelona dels anys 70 i el contrast amb Europa”.
Si voleu seguir el blog de L’home cactus: aquí.
dilluns, 24 de maig del 2010
dissabte, 15 de maig del 2010
Entrevista a la Cadena Ser
La periodista Montserrat Domínguez, junt amb Óscar López i Manu Berástegui, van entrevistar en Jordi Puntí al programa A vivir que son dos días, de la Cadena SER. L’emissió va tenir lloc el dissabte 15 de maig des de la fàbrica de la SEAT a Martorell, que aquests dies commemora el 60 aniversari.
Aquí teniu la entrevista...
Aquí teniu la entrevista...
dimarts, 11 de maig del 2010
Entrevista a ‘Página 2’
Per commemorar que la tercera edició de Maletes perdudes ja és a les llibreries, vet aquí l’entrevista que Óscar López va fer a Jordi Puntí al programa Página 2, de La 2. Emesa el 27 d’abril.
Cliqueu aquí, l’entrevista comença cap al minut 5, però tot el programa val la pena:
Página 2
Cliqueu aquí, l’entrevista comença cap al minut 5, però tot el programa val la pena:
Página 2
dimecres, 5 de maig del 2010
Una ressenya a ‘El ojo crítico’, per Pedro Galiano
De cómo construir a partir de lo insólito una historia creíble, de urdir una novela casi experimental en cuanto a profundidad de intenciones sin perderse en la vacuidad displicente para con el lector gracias a un aspecto formal comprensible y un lenguaje cercano, de dibujar sonrisas y enternecer sin aspavientos, de cómo entretener, de todo eso va “Maletas Perdidas”, una suerte de “road movie” escrita donde los coches descapotables y motos de alta cilindrada son sustituidas por un Pegaso haciendo mudanzas por media Europa conducido por tres curritos ajenos al contraste entre los tonos sepia del tardofranquismo y los colores vivos de la contracultura que espoleaba a la sociedad occidental fuera de nuestras fronteras. Un choque que el lector debe colegir a través de la rutina de los singulares empleados de La Ibérica S.A., por otro lado carentes de cualquier inquietud ideológica o intelectual que no sea la de vivir el día a día. De hecho, en algún momento Puntí parece sugerir que las revoluciones culturales y estéticas necesitan espaldas cubiertas y asignaciones paternas.
El protagonista, Gabriel Delacruz, es un joven desarraigado que no se hace preguntas, un escapista en una constante huída hacia adelante cuya consecuencia es una rocambolesca situación familiar: cuatro hijos de diferentes madres solteras repartidos en otras tantas ciudades europeas. Christof, Christophe, Christopher y Cristòfol (los “cristóbales”) viven en Fráncfort, París, Londres y Barcelona respectivamente sin saber los unos de los otros hasta que el destino les reúne en la catártica misión de reconstruir el periplo vital de su desaparecido padre común. Un encuentro fortuito que sirve a Puntí de vehículo para utilizar brillantemente cuatro voces narradoras que se alternan como los solistas de un grupo en una trama que va enredándose sin dispersiones por medio de múltiples secundarios con entidad propia, todos ellos confabulados para enriquecer un relato que no queremos destripar y que recomendamos encarecidamente.
Pedro Galiano, pàgina web d’El ojo crítico. L’enllaç, aquí.
El protagonista, Gabriel Delacruz, es un joven desarraigado que no se hace preguntas, un escapista en una constante huída hacia adelante cuya consecuencia es una rocambolesca situación familiar: cuatro hijos de diferentes madres solteras repartidos en otras tantas ciudades europeas. Christof, Christophe, Christopher y Cristòfol (los “cristóbales”) viven en Fráncfort, París, Londres y Barcelona respectivamente sin saber los unos de los otros hasta que el destino les reúne en la catártica misión de reconstruir el periplo vital de su desaparecido padre común. Un encuentro fortuito que sirve a Puntí de vehículo para utilizar brillantemente cuatro voces narradoras que se alternan como los solistas de un grupo en una trama que va enredándose sin dispersiones por medio de múltiples secundarios con entidad propia, todos ellos confabulados para enriquecer un relato que no queremos destripar y que recomendamos encarecidamente.
Pedro Galiano, pàgina web d’El ojo crítico. L’enllaç, aquí.
dilluns, 26 d’abril del 2010
Una entrevista a ‘El Punt’ i l’‘Avui’
“Escriure és sempre aprendre a escriure”
Avui Jordi Puntí (Manlleu, 1967) celebra el seu sant, però també celebra que té novel·la per signar. Maletes perdudes és la primera que escriu. Després del ressò dels seus llibres de relats curts Pell d’armadillo i Animals tristos hi havia expectativa per veure-la enllestida i al carrer. Amb Maletes perdudes va guanyar el premi Octavi Pellisa de 2003 destinat a projectes literaris. El llibre tracta de quatre germans fills d’un mateix pare però de mares diferents que viuen a diversos països d’Europa -els cristòfols-, que decideixen anar a la recerca del pare.
Com va néixer el llibre?
El relat sorgeix de conjuntar diversos elements. Tenia la imatge d’un pare amb fills escampats arreu del món. M’agradava la imatge d’una noia que roba maletes en un aeroport... Però també em seduïa el món de les mudances internacionals, que jo mateix he viscut.
L’acció se centra als darrers anys del franquisme i no a la guerra civil...
Ja fa uns quants anys que la guerra civil i la postguerra serveixen per explicar històries d’herois. Sobretot després del fenomen de Soldados de Salamina. Jo he provat d’explicar una història d’antiherois. Els meus personatges van tan collats per la feina que no tenen temps a ser antifranquistes. Si ho són, és de manera passiva, o per interessos personals.
No va darrera de l’èpica?
La literatura sol fixar-se en personatges excepcionals. Jo he triat gent molt normal. En Bundó, per exemple, tot i que és fill d’una persona que van afusellar al Camp de la Bota, no deixa de ser un camioner senzill.
Aquesta normalitat el porta a no posar cursives quan els personatges parlen en castellà?
Provo de reflectir la realitat. M’agrada integrar amb normalitat els moments que els personatges s’expressen en castellà.
Els personatges seran corrents, però el què viuen és una mica surrealista?
El que viuen té raó de ser dins del llibre. Té sentit en un món tancat. És versemblant perquè els narradors ho expliquen així, i no d’una altra manera. Podem dir que no és una història realista... Tot i que a Saragossa em van preguntar si m’havia inspirat en la vida del boxador Perico Fernández, que va tenir tres fills de tres dones i a tots els va anomenar Pedro.
Hi ha moments que m’ha semblat estar llegint Enid Blyton.
Els cristòfols són quatre germans que, quan es troben per buscar el seu pare, passen dels 30 anys. Com que no havien estat mai junts ni es coneixien, per ells significa un retorn a la infantesa. Per això ara juguen. Juguen a fer d’investigadors, d’aventurers. La seva mirada dóna al llibre un to optimista. El drama queda diluït perquè els ulls són de nen que necessita disfressar la realitat.
Quina diferència troba entre la novel·la i el relat curt?
En cada llibre busques la teva veu, que en cada obra és diferent segons els que vols explicar. Escriure un conte és anar a una pedrera i picar fins que et surt alguna cosa. Fer un novel•la és un procés més complex.
Escriptor, periodista, traductor?
Crec que escriptor ho engloba tot, però més que escriptor, que ho sóc, perquè cada mati em llevo i em poso a escriure, em sento narrador, fabulador. Escriure, que no és ben bé el mateix que fer llibres, és ser un investigador de la llengua. Pensar i repensar el que escrius.
I a Catalunya què és ser escriptor?
A Catalunya ser escriptor encara té un prestigi social, perquè el territori és petit i les influències van barates. Per alguns un escriptor és una persona important que se suposa que té opinió per tot i que ha d’incidir en la societat. A vegades em demanen el parer de coses que no en tinc ni idea. Això no passa a gaires llocs, diria.
Què en pensa de la literatura catalana?
Tot i que el nivell en general és molt bo, trobo que peca de conformista i massa autoreferencial. Sempre estem parlant del mateix, de les nostres quatre cosetes...
Què hi ha d’aquestes «cosetes» a Maletes perdudes?
No ho sé. Jo he volgut escriure una novel·la poc tradicional catalana, que no passa només a Catalunya, sinó que surt a fora. Un dels referents seria la literatura medieval, el Tirant lo Blanc: algú que s’enfila dalt d’un cavall i surt a l’aventura, a córrer pel món. Com els camioners de Maletes perdudes que pugen al Pegaso i enfilen cap a Europa i els passen coses. Si et mous, sempre te’n passa alguna per explicar.
Li agradaria fer un viatge amb un camió de mudances?
La veritat és que sí. Ja hi ha qui m’han proposat fer-ho per escriure un article.
© Jaume Vidal, El Punt/Avui, 23 d’abril del 2010.
Avui Jordi Puntí (Manlleu, 1967) celebra el seu sant, però també celebra que té novel·la per signar. Maletes perdudes és la primera que escriu. Després del ressò dels seus llibres de relats curts Pell d’armadillo i Animals tristos hi havia expectativa per veure-la enllestida i al carrer. Amb Maletes perdudes va guanyar el premi Octavi Pellisa de 2003 destinat a projectes literaris. El llibre tracta de quatre germans fills d’un mateix pare però de mares diferents que viuen a diversos països d’Europa -els cristòfols-, que decideixen anar a la recerca del pare.
Com va néixer el llibre?
El relat sorgeix de conjuntar diversos elements. Tenia la imatge d’un pare amb fills escampats arreu del món. M’agradava la imatge d’una noia que roba maletes en un aeroport... Però també em seduïa el món de les mudances internacionals, que jo mateix he viscut.
L’acció se centra als darrers anys del franquisme i no a la guerra civil...
Ja fa uns quants anys que la guerra civil i la postguerra serveixen per explicar històries d’herois. Sobretot després del fenomen de Soldados de Salamina. Jo he provat d’explicar una història d’antiherois. Els meus personatges van tan collats per la feina que no tenen temps a ser antifranquistes. Si ho són, és de manera passiva, o per interessos personals.
No va darrera de l’èpica?
La literatura sol fixar-se en personatges excepcionals. Jo he triat gent molt normal. En Bundó, per exemple, tot i que és fill d’una persona que van afusellar al Camp de la Bota, no deixa de ser un camioner senzill.
Aquesta normalitat el porta a no posar cursives quan els personatges parlen en castellà?
Provo de reflectir la realitat. M’agrada integrar amb normalitat els moments que els personatges s’expressen en castellà.
Els personatges seran corrents, però el què viuen és una mica surrealista?
El que viuen té raó de ser dins del llibre. Té sentit en un món tancat. És versemblant perquè els narradors ho expliquen així, i no d’una altra manera. Podem dir que no és una història realista... Tot i que a Saragossa em van preguntar si m’havia inspirat en la vida del boxador Perico Fernández, que va tenir tres fills de tres dones i a tots els va anomenar Pedro.
Hi ha moments que m’ha semblat estar llegint Enid Blyton.
Els cristòfols són quatre germans que, quan es troben per buscar el seu pare, passen dels 30 anys. Com que no havien estat mai junts ni es coneixien, per ells significa un retorn a la infantesa. Per això ara juguen. Juguen a fer d’investigadors, d’aventurers. La seva mirada dóna al llibre un to optimista. El drama queda diluït perquè els ulls són de nen que necessita disfressar la realitat.
Quina diferència troba entre la novel·la i el relat curt?
En cada llibre busques la teva veu, que en cada obra és diferent segons els que vols explicar. Escriure un conte és anar a una pedrera i picar fins que et surt alguna cosa. Fer un novel•la és un procés més complex.
Escriptor, periodista, traductor?
Crec que escriptor ho engloba tot, però més que escriptor, que ho sóc, perquè cada mati em llevo i em poso a escriure, em sento narrador, fabulador. Escriure, que no és ben bé el mateix que fer llibres, és ser un investigador de la llengua. Pensar i repensar el que escrius.
I a Catalunya què és ser escriptor?
A Catalunya ser escriptor encara té un prestigi social, perquè el territori és petit i les influències van barates. Per alguns un escriptor és una persona important que se suposa que té opinió per tot i que ha d’incidir en la societat. A vegades em demanen el parer de coses que no en tinc ni idea. Això no passa a gaires llocs, diria.
Què en pensa de la literatura catalana?
Tot i que el nivell en general és molt bo, trobo que peca de conformista i massa autoreferencial. Sempre estem parlant del mateix, de les nostres quatre cosetes...
Què hi ha d’aquestes «cosetes» a Maletes perdudes?
No ho sé. Jo he volgut escriure una novel·la poc tradicional catalana, que no passa només a Catalunya, sinó que surt a fora. Un dels referents seria la literatura medieval, el Tirant lo Blanc: algú que s’enfila dalt d’un cavall i surt a l’aventura, a córrer pel món. Com els camioners de Maletes perdudes que pugen al Pegaso i enfilen cap a Europa i els passen coses. Si et mous, sempre te’n passa alguna per explicar.
Li agradaria fer un viatge amb un camió de mudances?
La veritat és que sí. Ja hi ha qui m’han proposat fer-ho per escriure un article.
© Jaume Vidal, El Punt/Avui, 23 d’abril del 2010.
diumenge, 25 d’abril del 2010
dissabte, 24 d’abril del 2010
Una entrevista a ‘El Cultural’
PREGUNTA: ¿A quién regalará hoy una rosa y Maletas perdidas?
RESPUESTA: Una rosa a mi chica, y Maletas perdidas a mi primo venezolano.
P: ¿Qué es Sant Jordi?
R: Es el día del Libro y en algunos casos coincide que además el libro es literario.
P: ¿Se leen los libros que se compran en Sant Jordi o sólo se regalan?
R: Habrá de todo, supongo. El día siguiente, el 24, da gusto viajar en metro porque todo el mundo está leyendo. Parece otro país. La lástima es que cuando terminan el libro regalado, muchos no compren otro. Es como si dijeran (voz de alivio): “Bueno, ya está leído, ahora hasta el año siguiente”.
P: ¿Se plantea exigir un compromiso de lectura al dedicar el ejemplar?
R: Me conformo con que lean las primeras 20 páginas y se metan en la historia. Luego los cristóbales, los cuatro hermanos narradores, echan el resto.
P: Le robo la pregunta a un gran cuentista (Borges) para un excuentista reconvertido a la novela: ¿a qué fatigarse?
R: No crea, a veces lo que fatiga es podar y podar las historias para que el cuento quede esbelto. Esta vez me apetecía dejar que las ramas fueran creciendo, para andarme luego por ellas sin peligro de caer.
P: ¿Por qué el perezoso lector español no lee cuentos y sí novelas?
R: Por tradición, diría. O porque se publican más novelas que cuentos. O porque el tópico dice que los cuentos no venden y la mayoría de editores no se arriesgan a comprobarlo.
P: Tardó ocho años en escribir el libro... ¿No se acababa de llenar la maleta o más bien hubo que apretar para cerrarla?
R: No se cerraba, no. Aunque fuese un modelo king size, no había forma de que entrara todo lo que quería contar. Al final incluso algún personaje se quedó fuera, pero no pasa nada. Habrá más viajes.
P: ¿Piensa impacientarnos otros ocho años?
R: Espero que no, más que nada por mi salud mental. Es cierto que cada historia tiene su ritmo, pero en esta primera novela estuve un poco inseguro. Además, la contaban cuatro narradores al mismo tiempo, y alimentar cuatro bocas lleva mucho trabajo.
P: Cuatro hermanastros persiguen la memoria de un padre desaparecido y nómada. ¿Qué buscan en realidad?
R: Los cristóbales buscan a su padre para capturar el pasado y así entender quiénes son. Poco a poco, la necesidad se convierte en un recreo. Las horas que no jugaron juntos porque no se conocían, las recuperan ahora: los hermanos investigan, se disfrazan, espían, cantan, roban...
P: ¿Es Maletas perdidas una de aventuras?
R: Sí. Me gustaba la idea de situar a mis camioneros en una especie de novela de caballerías: el caballero subía al caballo y salía a la aventura por tierras extrañas. Mis personajes suben al Pegaso -un caballo alado-, cruzan la frontera y les suceden cosas curiosas. El movimiento siempre genera aventura.
P: ¿Ocurren pocas cosas en la literatura española de hoy?
R: ¿Ocurren pocas cosas? Nunca lo había pensado. Quizá el problema es que se está disociando la forma y el contenido. Las novelas donde ocurren cosas descuidan el estilo, mientras que las que se preocupan por la forma se obsesionan en sorprender e innovar y pierden pie con la realidad.
P: Creo que no le entusiasma la experimentación de la nueva vanguardia nocillista.
R: Hombre, no se puede generalizar y además no los he leído a todos. Me ha divertido alguna de sus novelas, pero desconfío de los grupos organizados, porque siempre esconden a algún impostor que se aprovecha del asunto. Ah, y yo no lo llamaría vanguardia.
P: ¿Es el eBook el dragón que amenaza al Sant Jordi del futuro inmediato?
R: Si las profecías se cumplen, Sant Jordi será una de las víctimas, eso seguro. No me veo yo firmando ejemplares digitales, garabateando unos píxeles de más en la primera página del eBook.
Entrevista de Daniel Arjona per a ‘El Cultural’, El Mundo, 23 d’abril del 2010.
© de la il·lustració, Gusi Bejer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
