Una entrevista a «El Periódico»

Jordi Puntí: «Vull que la gent s’ho passi bé llegint-me»

El Gabriel, un camioner sortit de la Casa de la Caritat que recorre l’Europa dels 60 i 70 amb el seu flamant Pegaso 1065. Té quatre fills que, de sobte, deixen de tenir notícies seves: Christof a Frankfurt, Christophe a París, Christopher a Londres i Cristòfol a Barcelona. Creixen, es coneixen i busquen aquest pare a Maletes perdudes (Empúries / Salamandra), la primera novel·la de Jordi Puntí.

La misteriosa fotografia de la portada del llibre, ¿d’on ha sortit?
D’internet. És una seqüència de fotomaton amb un home que mira a la càmera, se li congela el somriure i desapareix, cosa que coincideix amb la història del Gabriel. A més, reprodueix l’ambient dels 70 que buscava: cabells llargs, vestit i corbata.

Els 70 no tenen gaire encant...
Els meus records d’infància són dels 70. Però més que recuperar una època, m’he esforçat per vincular objectes i memòria, donar sentit als objectes que el Gabriel fa desaparèixer de les mudances i regala. Un dels motius últims d’aquesta novel·la és intentar entendre què és ser fill únic. Quan no tens germans sovint jugues sol, i dónes un sentit a les coses que t’acompanyen.

¿És fill únic?
Ho sóc. Els fills únics més d’una vegada es pregunten què farien si tinguessin un germà. Els cristòfols del llibre descobreixen que tenen germans. A més han crescut sense pare i necessiten omplir aquest buit.

Totes les famílies converteixen en aventures mítiques el seu passat, ¿oi?
Els relats familiars sempre embelleixen els fets. El que m’interessa més és la idea d’aventura. Que el lector senti empatia amb els personatges i els vulgui acompanyar. D’aquí ve la tècnica de la novel·la: volia explicar un personatge a través de la gent que el coneix, com espectadors que veuen passar una carrera ciclista. La mirada fascinada dels fills fa que una vida anodina i a la vegada inversemblant passi a ser heroica.

¿Per què ha trigat tant a arribar aquesta novel·la?
Per inseguretat. Per inexperiència. Perquè tenia altres coses a fer. I perquè és un llibre molt complex. Fa falta molta coordinació per explicar 30 anys de vida de 30 personatges en quatre països.

¿Què reconeixeran els lectors dels seus contes a la novel·la?
Una mateixa mirada moral. Però trobaran més inclinació cap a l’alegria i l’optimisme, cap al plaer d’explicar històries. Una aposta per l’instint fabulador, per explicar històries, inventar personatges i donar un sentit a les seves vides. El que vull és ser llegit, que la gent s’ho passi bé llegint-me. Res de transcendència, o de fixar una obra.

El seu llibre es publica alhora en català i traduït al castellà. ¿La de la literatura catalana traduïda a Espanya no és una batalla perduda?
És més difícil difondre un llibre en castellà dos anys després d’haver-se publicat en català. Sortir alhora suma. És cert que s’ha de lluitar contra forts prejudicis. Però crec que aquest és un llibre universal. Transnacional, millor.

©  Ernest Alòs, El Periódico, 23 de febrer del 2010.