dilluns, 26 d’abril de 2010

Una entrevista a ‘El Punt’ i l’‘Avui’

Escriure és sempre aprendre a escriure”

Avui Jordi Puntí (Manlleu, 1967) celebra el seu sant, però també celebra que té novel·la per signar. Maletes perdudes és la primera que escriu. Després del ressò dels seus llibres de relats curts Pell d’armadillo i Animals tristos hi havia expectativa per veure-la enllestida i al carrer. Amb Maletes perdudes va guanyar el premi Octavi Pellisa de 2003 destinat a projectes literaris. El llibre tracta de quatre germans fills d’un mateix pare però de mares diferents que viuen a diversos països d’Europa -els cristòfols-, que decideixen anar a la recerca del pare.

Com va néixer el llibre?
El relat sorgeix de conjuntar diversos elements. Tenia la imatge d’un pare amb fills escampats arreu del món. M’agradava la imatge d’una noia que roba maletes en un aeroport... Però també em seduïa el món de les mudances internacionals, que jo mateix he viscut.

L’acció se centra als darrers anys del franquisme i no a la guerra civil...
Ja fa uns quants anys que la guerra civil i la postguerra serveixen per explicar històries d’herois. Sobretot després del fenomen de Soldados de Salamina. Jo he provat d’explicar una història d’antiherois. Els meus personatges van tan collats per la feina que no tenen temps a ser antifranquistes. Si ho són, és de manera passiva, o per interessos personals.

No va darrera de l’èpica?
La literatura sol fixar-se en personatges excepcionals. Jo he triat gent molt normal. En Bundó, per exemple, tot i que és fill d’una persona que van afusellar al Camp de la Bota, no deixa de ser un camioner senzill.

Aquesta normalitat el porta a no posar cursives quan els personatges parlen en castellà?
Provo de reflectir la realitat. M’agrada integrar amb normalitat els moments que els personatges s’expressen en castellà.

Els personatges seran corrents, però el què viuen és una mica surrealista?
El que viuen té raó de ser dins del llibre. Té sentit en un món tancat. És versemblant perquè els narradors ho expliquen així, i no d’una altra manera. Podem dir que no és una història realista... Tot i que a Saragossa em van preguntar si m’havia inspirat en la vida del boxador Perico Fernández, que va tenir tres fills de tres dones i a tots els va anomenar Pedro.

Hi ha moments que m’ha semblat estar llegint Enid Blyton.
Els cristòfols són quatre germans que, quan es troben per buscar el seu pare, passen dels 30 anys. Com que no havien estat mai junts ni es coneixien, per ells significa un retorn a la infantesa. Per això ara juguen. Juguen a fer d’investigadors, d’aventurers. La seva mirada dóna al llibre un to optimista. El drama queda diluït perquè els ulls són de nen que necessita disfressar la realitat.

Quina diferència troba entre la novel·la i el relat curt?
En cada llibre busques la teva veu, que en cada obra és diferent segons els que vols explicar. Escriure un conte és anar a una pedrera i picar fins que et surt alguna cosa. Fer un novel•la és un procés més complex.

Escriptor, periodista, traductor?
Crec que escriptor ho engloba tot, però més que escriptor, que ho sóc, perquè cada mati em llevo i em poso a escriure, em sento narrador, fabulador. Escriure, que no és ben bé el mateix que fer llibres, és ser un investigador de la llengua. Pensar i repensar el que escrius.

I a Catalunya què és ser escriptor?
A Catalunya ser escriptor encara té un prestigi social, perquè el territori és petit i les influències van barates. Per alguns un escriptor és una persona important que se suposa que té opinió per tot i que ha d’incidir en la societat. A vegades em demanen el parer de coses que no en tinc ni idea. Això no passa a gaires llocs, diria.

Què en pensa de la literatura catalana?
Tot i que el nivell en general és molt bo, trobo que peca de conformista i massa autoreferencial. Sempre estem parlant del mateix, de les nostres quatre cosetes...

Què hi ha d’aquestes «cosetes» a Maletes perdudes?
No ho sé. Jo he volgut escriure una novel·la poc tradicional catalana, que no passa només a Catalunya, sinó que surt a fora. Un dels referents seria la literatura medieval, el Tirant lo Blanc: algú que s’enfila dalt d’un cavall i surt a l’aventura, a córrer pel món. Com els camioners de Maletes perdudes que pugen al Pegaso i enfilen cap a Europa i els passen coses. Si et mous, sempre te’n passa alguna per explicar.

Li agradaria fer un viatge amb un camió de mudances?
La veritat és que sí. Ja hi ha qui m’han proposat fer-ho per escriure un article.

© Jaume Vidal, El Punt/Avui, 23 d’abril del 2010.



dissabte, 24 d’abril de 2010

Una entrevista a ‘El Cultural’

Jordi Puntí (Manlleu, 1967) brinca del cuento a la novela en Maletas perdidas (Salamandra). Pero el salto data de hace ocho años, tal es el tiempo fatigado en una obra espléndida que ha engatusado a lectores y críticos. Puntí da fe de la dificultad de la escritura de larga distancia, ironiza sobre las efusiones de Sant Jordi y recela de los grupos literarios organizados.

PREGUNTA: ¿A quién regalará hoy una rosa y Maletas perdidas?

RESPUESTA: Una rosa a mi chica, y Maletas perdidas a mi primo venezolano.

P: ¿Qué es Sant Jordi?

R: Es el día del Libro y en algunos casos coincide que además el libro es literario.

P: ¿Se leen los libros que se compran en Sant Jordi o sólo se regalan?

R: Habrá de todo, supongo. El día siguiente, el 24, da gusto viajar en metro porque todo el mundo está leyendo. Parece otro país. La lástima es que cuando terminan el libro regalado, muchos no compren otro. Es como si dijeran (voz de alivio): “Bueno, ya está leído, ahora hasta el año siguiente”.

P: ¿Se plantea exigir un compromiso de lectura al dedicar el ejemplar?

R: Me conformo con que lean las primeras 20 páginas y se metan en la historia. Luego los cristóbales, los cuatro hermanos narradores, echan el resto.

P: Le robo la pregunta a un gran cuentista (Borges) para un excuentista reconvertido a la novela: ¿a qué fatigarse?

R: No crea, a veces lo que fatiga es podar y podar las historias para que el cuento quede esbelto. Esta vez me apetecía dejar que las ramas fueran creciendo, para andarme luego por ellas sin peligro de caer.

P: ¿Por qué el perezoso lector español no lee cuentos y sí novelas?

R: Por tradición, diría. O porque se publican más novelas que cuentos. O porque el tópico dice que los cuentos no venden y la mayoría de editores no se arriesgan a comprobarlo.

P: Tardó ocho años en escribir el libro... ¿No se acababa de llenar la maleta o más bien hubo que apretar para cerrarla?

R: No se cerraba, no. Aunque fuese un modelo king size, no había forma de que entrara todo lo que quería contar. Al final incluso algún personaje se quedó fuera, pero no pasa nada. Habrá más viajes.

P: ¿Piensa impacientarnos otros ocho años?

R: Espero que no, más que nada por mi salud mental. Es cierto que cada historia tiene su ritmo, pero en esta primera novela estuve un poco inseguro. Además, la contaban cuatro narradores al mismo tiempo, y alimentar cuatro bocas lleva mucho trabajo.

P: Cuatro hermanastros persiguen la memoria de un padre desaparecido y nómada. ¿Qué buscan en realidad?

R: Los cristóbales buscan a su padre para capturar el pasado y así entender quiénes son. Poco a poco, la necesidad se convierte en un recreo. Las horas que no jugaron juntos porque no se conocían, las recuperan ahora: los hermanos investigan, se disfrazan, espían, cantan, roban...

P: ¿Es Maletas perdidas una de aventuras?

R: Sí. Me gustaba la idea de situar a mis camioneros en una especie de novela de caballerías: el caballero subía al caballo y salía a la aventura por tierras extrañas. Mis personajes suben al Pegaso -un caballo alado-, cruzan la frontera y les suceden cosas curiosas. El movimiento siempre genera aventura.

P: ¿Ocurren pocas cosas en la literatura española de hoy?

R: ¿Ocurren pocas cosas? Nunca lo había pensado. Quizá el problema es que se está disociando la forma y el contenido. Las novelas donde ocurren cosas descuidan el estilo, mientras que las que se preocupan por la forma se obsesionan en sorprender e innovar y pierden pie con la realidad.

P: Creo que no le entusiasma la experimentación de la nueva vanguardia nocillista.

R: Hombre, no se puede generalizar y además no los he leído a todos. Me ha divertido alguna de sus novelas, pero desconfío de los grupos organizados, porque siempre esconden a algún impostor que se aprovecha del asunto. Ah, y yo no lo llamaría vanguardia.

P: ¿Es el eBook el dragón que amenaza al Sant Jordi del futuro inmediato?

R: Si las profecías se cumplen, Sant Jordi será una de las víctimas, eso seguro. No me veo yo firmando ejemplares digitales, garabateando unos píxeles de más en la primera página del eBook.

Entrevista de Daniel Arjona per a ‘El Cultural’, El Mundo, 23 d’abril del 2010.
© de la il·lustració, Gusi Bejer.

dissabte, 10 d’abril de 2010

Entrevista al ‘Qwerty’

El periodista David Guzmán va entrevistar Jordi Puntí al programa de llibres Qwerty, de Barcelona TV, emès el dijous 8 d’abril.

Podeu seguir la conversa aquí:

El sofà taronja...

dilluns, 5 d’abril de 2010

‘Carretera i manta’, per Jordi Nopca

[article publicat a la revista Time Out]

Maletes perdudes es comença a llegir amb calma, es continua amb un somriure tímid als llavis –que cap a la meitat se’n va directe al congelador– i s’acaba entusiasmat, tot i que amb el punt de llàstima imprescindible per haver d’abandonar la colla de personatges que hi trobem. “Les primeres notes per al llibre les vaig fer el febrer del 2003 –explica Jordi Puntí–. Els dos primers anys escrivia amb certa indolència, però des del 2005 i fins l’any passat hi vaig dedicar quatre hores diàries”.

Puntí es va estrenar amb el llibre narracions Pell d’armadillo (1998). Quatre anys després va arribar un segon capítol de narrativa breu, Animals tristos, i va ser llavors que Puntí va descobrir l’instint novel·lístic: “Els dos o tres últims contes que vaig escriure a Animals tristos se m’allargaven molt, i em vaig adonar que el meu estat normal no era la contenció, sinó deixar-me anar: una història n’obria una altra, i així successivament. Em vaig decidir a fer el pas amb només unes quantes idees al cap: a partir d’una lectura de la novel·la A la gàbia de Henry James, vaig decidir que m’interessaria explorar la vida d’algú que treballa a la secció de maletes perdudes de l’aeroport; més endavant, una mudança d’Alemanya fins a Barcelona em va permetre conèixer tres transportistes turcs. Per una banda, els veia molt derrotats i tristos, però a la nit els vaig convidar a sopar i vaig descobrir que la consciència de viure una vida molt dura es combinava amb l’orgull per la seva professió”.

A partir d’aquesta vivència, Puntí es va inventar tres transportistes barcelonins que recorren l’Europa dels anys seixanta: en Bundó, en Petroli i en Gabriel Delacruz; aquest últim és el gran personatge absent de la novel·la, del qual anem sabent les peripècies a mesura que avança la investigació peculiar i entranyable dels seus quatre fills, engendrats en països diferents i que únicament comparteixen nom amb petites variacions gairebé declinatives: Christof, Cristopher, Cristophe i Cristòfol.

Novel·la mòbil: clac i rum!
“Volia explicar la història d’algú com en Gabriel, un personatge es mou sempre però que un dia es queda quiet”, ens diu Puntí. Abans que la immobilitat s’apoderi de Gabriel coneixem retalls d’aquella cultura prohibida a l’Espanya franquista: l’escena en què aconsegueix combinar les experiències psicotròpiques d’una noia embarassada que els transportistes acompanyen a Londres perquè avorti, la tensió d’una partida de cartes i la trobada urgent entre en Gabriel i la infermera Sarah és el cim d’aquestes interrelacions plantejades sempre amb colors clars: “Les novel·les que m’agraden són construccions d’un món que té sentit internament: potser una mirada profana no el trobaria versemblant, però a través de la creació de l’estil aquesta versemblança s’acaba aconseguint”. Bona part dels escenaris del llibre acostumen a ser llocs de trànsit, igual que els seus personatges: la pensió de la senyora Rifà, el prostíbul francès, els casals espanyols on en Petroli va a conèixer dones de certa edat... “Mentre feia la carrera de filologia romànica –diu Puntí– vaig llegir molta novel·la cavalleresca, i això em va fer pensar que mentre els cavallers sortien a l’aventura amb el seu cavall, els protagonistes del llibre ho feien amb el camió de mudances –un Pegaso– i a partir d’aquí, sortint a l’aventura, els passaven coses”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona, 4-10 de març del 2010.

dissabte, 3 d’abril de 2010

‘Maletas perdidas’, per Ricardo Senabre

[Ressenya publicada al suplement ‘El Cultural’ d’El mundo]

El escritor catalán Jordi Puntí (1967) tenía ganado, gracias a un par de volúmenes anteriores, un bien merecido crédito como autor de cuentos. Con Maletas perdidas se ha internado en la más compleja estructura de la novela larga, y lo ha hecho con enorme fortuna, porque ha aprovechado su capacidad para el relato breve y la anécdota y, sin renunciar a estos rasgos, los ha englobado en una unidad superior que agrupa lo diverso y le da sentido. Porque Maletas perdidas puede entenderse como una suma de narraciones complementarias orientadas en la misma dirección: reconstruir la vida del desaparecido Gabriel Delacruz, empleado durante más de veinte años de una empresa de transportes catalana para realizar mudanzas por varios países de Europa. De sus encuentros ocasionales con distintas mujeres, Gabriel ha dejado cuatro hijos en otras tantas ciudades europeas: París, Londres, Francfort y Barcelona. Todos responden al mismo nombre de pila –Cristóbal– en sus diversas modalidades idiomáticas.

Todos tienen el recuerdo de aquel padre fugaz y evasivo –que aparecía muy de tarde en tarde por casa según el azar de los viajes– transmitido por sus respectivas madres, y cuando, pasado el tiempo, deciden reunirse y conocerse, acuerdan sumar sus conocimientos, indagaciones y noticias para recomponer la figura del padre y, si es posible, dar con él. Esta reconstrucción, que tiene mucho de búsqueda detectivesca, de análisis de pistas y huellas borrosas, es la que permite sumar armónicamente versiones parciales de los hechos, testimonios de procedencia dispar, sucesos que podrían dar lugar a relatos independientes, como la historia de Rita y sus padres, la de Bundó y su amor francés, el episodio de Anna en el ferry de Dover, la historia de Petroli y otras, que enriquecen la novela y le proporcionan variedad, a la vez que permiten añadir oportunos toques acerca de la vida europea de la posguerra. Si se acepta, en virtud de un pacto narrativo implícito, el punto de partida –el hermano que busca a los demás y el empeño común que acaba por unirlos–, el desarrollo de la historia es impecable, está repleto de imaginación y saca al lector de sus casillas (que es lo mejor que puede hacer una novela) para introducirlo en un mundo donde los personajes no son muñecos, sino figuras humanas de profundo calado sentimental: el distante señor Casellas, la maternal señora Rifà, la dubitante Carolina, Petroli, Bundó, Rita, con su conmovedora creación de tía Matilde e impulsada por la búsqueda del hombre ideal, y algunos otros tipos son ejemplos de cómo seres anodinos y sin relieve pueden convertirse en individuos interesantes con vida propia. Todo esto prueba que Maletas perdidas es una excelente novela, de las que no abundan, y que Jordi Puntí no debe ser considerado, sin más, un buen autor de cuentos, sino que tiene el talento suficiente para abordar con ventaja cualquier historia larga.

No conozco la versión catalana de la novela. En esta traducción se advierten errores de concordancia (“el cataplasma”, p. 48; “las miles de horas”, p. 354; “las antípodas”, p. 424), algún uso equivocado (“palidecer” con valor transitivo, p. 20), junto a ciertos anglicismos de moda (“punto de no retorno”, p. 209); “¿sabes qué?” [por '¿sabes una cosa'?], pp. 236, 389). También convendría podar algunos catalanismos y “falsos amigos”: “aguantar” por ‘sostener, sujetar' (pp. 257, 340, 354), la forma interjectiva “¡va!” por ‘¡venga, vamos!' (pp. 207, 249) o fórmulas como “no sufras” por ‘no te preocupes' (p. 259). Nada, en suma, que no pueda corregirse con facilidad (aunque debió hacerse en su momento). Lo importante es que nos encontramos ante una novela destacable por méritos auténticos; algo que no puede diagnosticarse con justicia todas las semanas.

© Ricardo Senabre, ‘El Cultural’, El Mundo, 2 de abril del 2010.