Una entrevista a ‘El Punt’ i l’‘Avui’

“Escriure és sempre aprendre a escriure”

Avui Jordi Puntí (Manlleu, 1967) celebra el seu sant, però també celebra que té novel·la per signar. Maletes perdudes és la primera que escriu. Després del ressò dels seus llibres de relats curts Pell d’armadillo i Animals tristos hi havia expectativa per veure-la enllestida i al carrer. Amb Maletes perdudes va guanyar el premi Octavi Pellisa de 2003 destinat a projectes literaris. El llibre tracta de quatre germans fills d’un mateix pare però de mares diferents que viuen a diversos països d’Europa -els cristòfols-, que decideixen anar a la recerca del pare.

Com va néixer el llibre?
El relat sorgeix de conjuntar diversos elements. Tenia la imatge d’un pare amb fills escampats arreu del món. M’agradava la imatge d’una noia que roba maletes en un aeroport... Però també em seduïa el món de les mudances internacionals, que jo mateix he viscut.

L’acció se centra als darrers anys del franquisme i no a la guerra civil...
Ja fa uns quants anys que la guerra civil i la postguerra serveixen per explicar històries d’herois. Sobretot després del fenomen de Soldados de Salamina. Jo he provat d’explicar una història d’antiherois. Els meus personatges van tan collats per la feina que no tenen temps a ser antifranquistes. Si ho són, és de manera passiva, o per interessos personals.

No va darrera de l’èpica?
La literatura sol fixar-se en personatges excepcionals. Jo he triat gent molt normal. En Bundó, per exemple, tot i que és fill d’una persona que van afusellar al Camp de la Bota, no deixa de ser un camioner senzill.

Aquesta normalitat el porta a no posar cursives quan els personatges parlen en castellà?
Provo de reflectir la realitat. M’agrada integrar amb normalitat els moments que els personatges s’expressen en castellà.

Els personatges seran corrents, però el què viuen és una mica surrealista?
El que viuen té raó de ser dins del llibre. Té sentit en un món tancat. És versemblant perquè els narradors ho expliquen així, i no d’una altra manera. Podem dir que no és una història realista... Tot i que a Saragossa em van preguntar si m’havia inspirat en la vida del boxador Perico Fernández, que va tenir tres fills de tres dones i a tots els va anomenar Pedro.

Hi ha moments que m’ha semblat estar llegint Enid Blyton.
Els cristòfols són quatre germans que, quan es troben per buscar el seu pare, passen dels 30 anys. Com que no havien estat mai junts ni es coneixien, per ells significa un retorn a la infantesa. Per això ara juguen. Juguen a fer d’investigadors, d’aventurers. La seva mirada dóna al llibre un to optimista. El drama queda diluït perquè els ulls són de nen que necessita disfressar la realitat.

Quina diferència troba entre la novel·la i el relat curt?
En cada llibre busques la teva veu, que en cada obra és diferent segons els que vols explicar. Escriure un conte és anar a una pedrera i picar fins que et surt alguna cosa. Fer un novel•la és un procés més complex.

Escriptor, periodista, traductor?
Crec que escriptor ho engloba tot, però més que escriptor, que ho sóc, perquè cada mati em llevo i em poso a escriure, em sento narrador, fabulador. Escriure, que no és ben bé el mateix que fer llibres, és ser un investigador de la llengua. Pensar i repensar el que escrius.

I a Catalunya què és ser escriptor?
A Catalunya ser escriptor encara té un prestigi social, perquè el territori és petit i les influències van barates. Per alguns un escriptor és una persona important que se suposa que té opinió per tot i que ha d’incidir en la societat. A vegades em demanen el parer de coses que no en tinc ni idea. Això no passa a gaires llocs, diria.

Què en pensa de la literatura catalana?
Tot i que el nivell en general és molt bo, trobo que peca de conformista i massa autoreferencial. Sempre estem parlant del mateix, de les nostres quatre cosetes...

Què hi ha d’aquestes «cosetes» a Maletes perdudes?
No ho sé. Jo he volgut escriure una novel·la poc tradicional catalana, que no passa només a Catalunya, sinó que surt a fora. Un dels referents seria la literatura medieval, el Tirant lo Blanc: algú que s’enfila dalt d’un cavall i surt a l’aventura, a córrer pel món. Com els camioners de Maletes perdudes que pugen al Pegaso i enfilen cap a Europa i els passen coses. Si et mous, sempre te’n passa alguna per explicar.

Li agradaria fer un viatge amb un camió de mudances?
La veritat és que sí. Ja hi ha qui m’han proposat fer-ho per escriure un article.

© Jaume Vidal, El Punt/Avui, 23 d’abril del 2010.