dilluns, 5 d’abril de 2010

‘Carretera i manta’, per Jordi Nopca

[article publicat a la revista Time Out]

Maletes perdudes es comença a llegir amb calma, es continua amb un somriure tímid als llavis –que cap a la meitat se’n va directe al congelador– i s’acaba entusiasmat, tot i que amb el punt de llàstima imprescindible per haver d’abandonar la colla de personatges que hi trobem. “Les primeres notes per al llibre les vaig fer el febrer del 2003 –explica Jordi Puntí–. Els dos primers anys escrivia amb certa indolència, però des del 2005 i fins l’any passat hi vaig dedicar quatre hores diàries”.

Puntí es va estrenar amb el llibre narracions Pell d’armadillo (1998). Quatre anys després va arribar un segon capítol de narrativa breu, Animals tristos, i va ser llavors que Puntí va descobrir l’instint novel·lístic: “Els dos o tres últims contes que vaig escriure a Animals tristos se m’allargaven molt, i em vaig adonar que el meu estat normal no era la contenció, sinó deixar-me anar: una història n’obria una altra, i així successivament. Em vaig decidir a fer el pas amb només unes quantes idees al cap: a partir d’una lectura de la novel·la A la gàbia de Henry James, vaig decidir que m’interessaria explorar la vida d’algú que treballa a la secció de maletes perdudes de l’aeroport; més endavant, una mudança d’Alemanya fins a Barcelona em va permetre conèixer tres transportistes turcs. Per una banda, els veia molt derrotats i tristos, però a la nit els vaig convidar a sopar i vaig descobrir que la consciència de viure una vida molt dura es combinava amb l’orgull per la seva professió”.

A partir d’aquesta vivència, Puntí es va inventar tres transportistes barcelonins que recorren l’Europa dels anys seixanta: en Bundó, en Petroli i en Gabriel Delacruz; aquest últim és el gran personatge absent de la novel·la, del qual anem sabent les peripècies a mesura que avança la investigació peculiar i entranyable dels seus quatre fills, engendrats en països diferents i que únicament comparteixen nom amb petites variacions gairebé declinatives: Christof, Cristopher, Cristophe i Cristòfol.

Novel·la mòbil: clac i rum!
“Volia explicar la història d’algú com en Gabriel, un personatge es mou sempre però que un dia es queda quiet”, ens diu Puntí. Abans que la immobilitat s’apoderi de Gabriel coneixem retalls d’aquella cultura prohibida a l’Espanya franquista: l’escena en què aconsegueix combinar les experiències psicotròpiques d’una noia embarassada que els transportistes acompanyen a Londres perquè avorti, la tensió d’una partida de cartes i la trobada urgent entre en Gabriel i la infermera Sarah és el cim d’aquestes interrelacions plantejades sempre amb colors clars: “Les novel·les que m’agraden són construccions d’un món que té sentit internament: potser una mirada profana no el trobaria versemblant, però a través de la creació de l’estil aquesta versemblança s’acaba aconseguint”. Bona part dels escenaris del llibre acostumen a ser llocs de trànsit, igual que els seus personatges: la pensió de la senyora Rifà, el prostíbul francès, els casals espanyols on en Petroli va a conèixer dones de certa edat... “Mentre feia la carrera de filologia romànica –diu Puntí– vaig llegir molta novel·la cavalleresca, i això em va fer pensar que mentre els cavallers sortien a l’aventura amb el seu cavall, els protagonistes del llibre ho feien amb el camió de mudances –un Pegaso– i a partir d’aquí, sortint a l’aventura, els passaven coses”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona, 4-10 de març del 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada