dilluns, 24 de maig del 2010

Una ressenya al blog de “L’home cactus”

“Van passar tres hores, no exagero, durant les quals en Gabriel va plorar amb tots els registres possibles, com si així pogués resumir la seva vida al costat d’en Bundó. Va bramar com una criatura de bolquers que reclama el pit. Va plorar amb les llàgrimes de cocodril del nen que fa una marranada. Va plorar com un adolescent, somicant per les penes d’amor, i com un adult que s’empassa les llàgrimes i simula un refredat. Va plorar com es plora als cines, veient un drama en la foscor, i com es plora en un camp de futbol, a la vista de tothom quan el teu equip perd una final. (...)

”Van passar tres hores, dic. Si hagués recollit totes aquelles llàgrimes, les hagués dessecat i n’hagués extret la sal, hauria pogut condimentar per sempre més els àpats de la seva vida.

”La Rita continuava al seu costat. Feia molta estona que ella també s’havia posat a plorar (...). Aquell racó de la plaça Adrià era una vall de llàgrimes, un llagrimòdrom.”

Després de tres llibres de narracions, Jordi Puntí publica una novel·la, el projecte de la qual va rebre el 2003 el Premi Octavi Pellissa. Han estat, doncs, set anys ben bons de feina fins que ha arribat a les mans dels lectors Maletes perdudes. Al llarg de quatre-centes cinquanta pàgines, Puntí ens hipnotitza amb la història, o més aviat les històries, molt ben travades, de quatre germans, nascuts de mares diferents i en ciutats europees diverses, que busquen el pare desaparegut.

Pel que fa als personatges, el trio format per en Gabriel, en Bundó i en Petroli, camioners d’una empresa de mudances, esdevé entranyable, com ho poden ser els germans Torres de Gràcies per la propina de Ferran Torrent o el Mariano de Figures de calidoscopi de Ramon Solsona. També cal valorar les creacions del senyor Casellas o la senyora Rifà. Els quatre germans, en canvi, queden una mica desdibuixats; de fet, a bona part de la novel·la adopten una veu única per narrar-nos les peripècies del pare.

Per altra banda, el motiu de les maletes perdudes és una gran troballa i dóna al relat uns aires de novel·la picaresca. Serveix, a més, per crear complicitats entre els personatges. Una maleta perduda farà que en Gabriel i la Rita es coneguin i acabin descobrint l’afició que tenen en comú d’apropiar-se de maletes d’altri. A Maletes perdudes hi ha bones històries i grans moments, com el del llagrimòdrom que he transcrit al començament d’aquesta ressenya o el de la noia que, sota els efectes de l’LSD, cavalca tota nua un pura sang per la coberta d’un ferri que creua el Canal de la Mànega. L’únic però: l’episodi del rescat del pare, que m’ha semblat massa naïf, com de fireta. Finalment, Maletes perdudes acaba essent, com apunta Puntí en aquesta entrevista a Sies.tv, un llibre que “explica la Barcelona dels anys 70 i el contrast amb Europa”.

Si voleu seguir el blog de L’home cactus: aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada